Vós teniu un llantoner
penjat a la vostra cara.
Donau gràcies, estimada,
que el vos penjà vostra mare
i que el vos va posar bé.

La Mare de Déu un roser sembrava.
D’aquell sant roser en nasqué una branca,
nasqué Sant Ramon fill de Vilafranca,
confessor de reis, de reis i de papes.
Confessava un Rei qui en pecat estava:
lo pecat és gran, Ramon se’n desmaia.
Ramon se’n va a mar a llogar una barca.
El barquer li diu que són emparades.
No pot embarcar capellans ni frares
ni estudiants de la cota llarga.
Mirau Sant Ramon quina n’ha pensada:
A dintre la mar ja tira la capa,
amb l’escapulari gran vela aixecava
i amb el gaiatet la barca guiava.
Montjuïc ho veu, bandera posava.
Santa Catalina molt bé repicava;
la Seu ho sentí, correus enviava.
Tots los mercaders pugen dalt murada;
pensant que era nau, veuen que és un frare.
Veuen que és Ramon que la mar passava,
veuen que és Ramon que ha fet un miracle.

Cada dia dematí
es parei don una uiada;
pens en vós, amor amada;
p’es carrer i dins sa casa
consider que sou aquí.